|
Associació de Veïns i
Comerciants de la Plaça Lesseps |
|
|
Històries de la plaça |
|
|
Nekos (gats) |
|
|
Xavier
Muñoz-Torrent, geògraf |
|
|
28/03/2014 |
|
|
|
|
|
|
|
|
La gata Xinxeta inquieta davant del neko
japonès |
|
|
L’Anna i la Judith m’han
dut d’un viatge al Japó un maneki-neko,
un d’aquells gats mecànics que es volen tocar l’orella amb un continu anar i
venir del braç esquerre i que hom pot trobar en establiments regentats per
xinesos. Però, a diferència dels nekos xinesos que són grossos i d’un daurat estrident, el
meu és blanc, petit, lleugerament inclinat cap a la dreta, amb una graciosa
forma cònica que li dóna un aire de grassonet, rematat amb un lleuger
somriure i amb els ulls clucs, semblants a aquells que habitualment ens brinden
els nostres veïns asiàtics. Ara, pur japonisme, el
tinc al rebedor de casa, funcionant a ple rendiment. La meva veïna Jia-Liang,
que regenta amb la seva família el restaurant Prosperitat, al Carrer Gran, m’informa seriosa que aquests
gats (zhaocai
mao, en xinès) són una espècie d’amulet
modern, que dóna sort. No coneix bé la tradició, però li sembla força recent
a Xina. Algú més m’ha dit que aquesta propietat benefactora ve del cas d’un fadrí
nipó que salvà la vida perquè l’observació del curiós moviment d’un gat a
l’altra banda de carrer el va aturar l’instant precís per evitar que l’atropellés
un camió sense frens (llegenda urbana, per tant, més enllà de la futesa de qualsevol
Tamagotchi o
Doraemon). Així, esdevingut ninot de plàstic, se’l
considera espantall dels mals rotllos i atractiu dels bons si se’l situa al
portal de les llars o dels negocis, com per als antics egipcis ho faria la
sagrada Bastet, deessa de la felicitat i l’harmonia,
també representada per una figura hieràtica de gat. El meu pare hi afegiria
que pot ser previsor de tempestes, atès que, com resa la dita popular, quan
un gat es renta per darrere l’orella és que plourà o farà ventades. Ara bé, no
sé si l’automatisme a piles d’aquests nekos pot
realment prevenir res, tal com ho faria Bastet
o un gat de veritat. Jo en tinc quatre a casa de carn i
ossos, ben macos i refets, i tampoc sé si dispersen mals auguris, però, a
banda de les seves individuals personalitats, van fent el seu servei
foragitant els rosegadors apareguts als patis des que la tuneladora remou el
subsòl de la plaça Lesseps. Sovint em revelen el
resultat de la seva feina oferint-me alguna de les seves captures. I, per la
nit, quan tornen a casa, em gratifiquen amb llurs delicades moixaines i roncs
vibrants, convidant-me a la relaxació i a l’autocontrol. Se m’infla el cor i em
desperta el somriure. Nogensmenys, el braç amunt i avall del
neko em
fa memòria de la tasca incessant d’aquelles senyores de l’entitat Gats de Gràcia que, una tarda sí i
l’altre també, al pla de Fontana, fan apostolat per a l’acolliment i defensa d’aquests
éssers tan seus, però a la vegada tant desperts, tant domèstics, tant urbans
i que ens permeten reconèixer la nostra forta humanitat, com potser mai ningú
ens ho pugui mostrar. I els meus gats, davant del neko, nou company de sorts, no paren de llepar-se i de rentar-se les
orelles satisfets. |
|
|
|
|
|
Versió publicada amb el títol “La tradició dels nekos (gats), els amulets moderns”,
a L’Independent de Gràcia,
núm. 523, 28/03/2014, p. 3 |
|
