Associació de Veïns i Comerciants de la Plaça Lesseps

image025.jpg

Històries de la plaça

Un enamorament a Lesseps

Xavier Muñoz-Torrent, geògraf

21/06/2013


3177187996_fab65b0a97_z_bis2.jpg

Imatge d’uns cavallets clàssics. Foto de J. Morató

Li encisava Barcelona. A la Maria Mitjà qualsevol excusa li valia per visitar els padrins a Gràcia, els de la Plaça Lesseps. Era aquella la ciutat que, als anys 20, s’eixamplava sense pausa, on cada nou edifici era prodigi d’art i progrés, la que avançava entre l’enginy del modernisme, l’industrialisme i l’eclosió social; en l’extensió de la cultura, de l’humanisme, dels teatres plens, dels balls de saló, dels cinemes; de les tertúlies als cafès, airades, fervents, obertes a cavallers, a menestrals i àdhuc als últims masovers que maldaven per conservar hortes ben productives en mig de tantes cases que s’anaven alçant vora les antigues lleres de torrents i rieres, creant carrers i places. Li agradava l’olor del progrés, mescla de xerric metàl·lic de tramvia i d’oli de motor, d’encenalls de fuster, de sabó de safareig, de vaqueria, de tambors d’arengades per vendre,... però també els geranis, lliris i mimoses dels patis, les aromes del cafè acabat de torrar; el flaire dens del fricandó de l’àvia, just sortit del foc, que feia les delícies dels clients del bar; la rosada sobre el verd, la molsa entre llambordes, els matins de mercat convertits en un passeig per mil converses que escoltava tancant els ulls, deixant volar tota la seva imaginació.

 

Des que, d’adolescent, la van dur a la Ciutat, la seva Banyoles natal li quedà petita, esdevingué monòtona, vella, ancorada en un passat de terratinents, davant del dinamisme urbà que començava i acabava allà als Josepets, on  tot semblava per fer. Lesseps esdevenia un dels indrets més actius de la ciutat, nord ixent i sorollós d’anar i venir de cotxes i tramvies, d’un metro en obres, de botigues, de garatges i tallers, de cafès a vessar. No era un paisatge especialment polit, però per a ella, en la seva percepció, era el que millor encarnava la seva idea de llibertat i la seduïa.

 

A l’avi Vicenç li preocupava la fal·lera de la neboda per venir a passar uns dies a casa seva. A Banyoles li deien la “Maria Guapa” pel seu rar atractiu, d’ulls atents com castanyes, i més encara pel seu caràcter obert i simpàtic, pels seus riures francs i explosius que mereixien la confiança de les cosines i també els piropos dels nois més atrevits.

 

Els seus encants la portaren a un altre tipus d’enamorament. Diuen que li sobrevingué un mareig quan muntava en uns cavallets que, per les festes d’agost, havien instal·lat rere Ca l’Alegre. En el perillós desmai un xicot la recollí al vol evitant una fatal patacada. “Senyoreta, ha anat de poc!”. Del mareig i de la destresa del noi en sorgí l’amor a primera vista i, al cap de mesos, a l’abril de 1925, la parella s’havia casat. Ell resultà ser un músic viatjat i sensible, saxofonista a l’orquestra “Nic-Fusly” del Ritz, i que en els anys posteriors la duria de tournées per tota Europa mentre composava apassionats pasdobles. La seva vida en endavant va ser de pel·lícula, però Gràcia sempre seria el seu patró de vida urbana.

 

File0001bis.jpg

La Maria Mitjà amb el seu marit Enric Santeugini (1925)

Font: Axiu de la família Torrent-Jué

La història ens pot semblar estranya, perquè ningú diria que la plaça Lesseps d’avui pugui inspirar cap enamorament. Però les aparences enganyen i ja em direu quants de vosaltres haureu abraçat un amor de pel·lícula inspirat en el seu paisatge, ja sigui intercanviant apunts a la biblioteca, estassats a l’herba que mai acaba de créixer, passejant el gos o en una nit de revetlla al teatret.

 

Això ens du a la convicció que l’espai el creen les persones i les coses que hi fan en ells. El fets hi resten com un record magatzemat en una altra dimensió, però immanent perquè trena el futur. El resultat és una percepció vinguda a col·lectiva, un sentiment de pertinença al lloc, que es no trenca mai, ni per imposició d’estètiques ni per reformes indefinidament inacabades. És una imatge contínua en el temps, que fa que l’enamorament pel lloc i potser per les persones sigui etern. L’espai no existeix sense aquella emotiva percepció, sense mirades creuades al vol d’uns cavallets.


Versió publicada a L’Independent de Gràcia, núm. 489, 21/07/2013, p. 4

IniciGeografia de la Plaça Històries de la Plaça

Correu-e