Associació de Veïns i Comerciants de la Plaça Lesseps

image025.jpg

Històries de la plaça

La metamorfosi del cranc

Xavier Muñoz-Torrent, geògraf

05/10/2012


Gràcia, a l’estiu, té més demanda que oferta de terrasses i asseure’s a la fresca per fer el toc i xerrar amb els amics es fa ben difícil. És per això que, atès l’èxit i la xafogor, vam aventurar les nostres esperances muntanya a munt, fins arribar més enllà del Catalunya, al peu del Carmel, en una balconada on al capvespre no hi ha problemes d’aforament i es fa agradable compartir una clara gelada i una bossa de patates mentre salvem el món, el barri i les nostres vides de les atzagaiades d’aquest destí que tan colla i que sembla voler-nos cada cop més irrellevants.

17062012744bis.jpg

Un cargol lliscant pel trencadís de la salamandra gaudiniana, a la recerca de frescor.

Foto: X. Muñoz (imatge presa amb un mòbil, agost 2012)

Les nou tocades i, de fosc, tornem passejant pel Park Güell. Tot un luxe. Apurem aquelles hores, a l’ocàs, que, per ventura, són el millor moment per assaborir-lo sense presses, fixant-nos en tot allò que de dia se’ns escapa. Serà pel buit de turistes i d’aglomeracions?; pels silencis, només trencats pels nostres passos i pels gemecs furtius d’alguns enamorats?; pels clars-obscurs mig fantasmagòrics en els que s’apaguen els darrers raigs del dia contra els monuments? Contra aquella part monumental que, sense cap fortuna, algú a la Vila vol diferenciar indecorosament? Serà que és en aquelles hores que, per efecte de les calors líquides, del toc o de l’escalf de la companyia, en la penombra s’esclareix cada racó que ens envolta i ens embafa i ens transforma en part mateixa de l’obra d’art?; la que ens evoca la inspiració folla d’en Jujol partint rajols i tornant-los a recompondre creant concavo-convexitats en porcellanes serpentejants, extasiant-nos amb aquella contínua sensació de moviment de les ciclòpies parets rematades amb trencadís? Som part de l’obra d’art, i algú ens vol trencar. Som part d’una ona paraboloide inaturable.

 

La nit surrealista transfigura, ens fa veure més clar el somriure en la mirada de l’altre, ens fa perdre la closca que ens constreny, ens fa lliures per uns instants, com engolits per la metamorfosi del cranc, l’enardida en secret a les figures del frontal sinuós de la gran plaça-porxada, evadint-nos en l’ècdisi de la nostra pròpia pell que muda sense adonar-nos tibada per l’acció de l’edat, i que fins ara ens ha fet avançar i ens endureix com a l’artròpode, però que també ens mostra el pas inexorable del temps en les vel·leïtats dels quadrants de lluna i dels horòscops, replegant-nos sobre els passos esgarriats de la vida, aquells que no havíem d’haver perdut mai.

 

Quan la llum es fon a l’horitzó, sobre la salamandra màgica s’esmuny un cargol que procura molses humides. Llisca ràpid deixant un rastre sucós. Els visitants ressagats li prenem fotos, perquè algun senyal intueix. Per a nosaltres trenca el miratge fosc, i ens inspira un nou somriure, lent optimisme; car de la voràgine diària, de les presses i dels estressos hi surt algú que, com nosaltres, enveja la frescor d’aquelles hores tranquil·les i les vol per sempre; les creu cada cop més valentes i revolucionàries, transgressores, sensuals, independents, lliures.


Versió publicada a L’Independent de Gràcia, núm. 453, 05/10/2012, p. 3

IniciGeografia de la Plaça Històries de la Plaça

Correu-e