Associació de Veïns i Comerciants de la Plaça Lesseps

image025.jpg

Històries de la plaça

Elogi d’en Nando

Per Xavier Muñoz i Torrrent, geògraf

15/06/2012


Em mirà esporuguida i es refugià rere sa mare mentre pujàvem per l’ascensor del metro, a Lesseps. Era una nena amb síndrome de Down. El meu barret l’imposà severitat. La mare se’n rigué i jo també. Em vaig treure el barret i li vaig posar a ella, afegint: “M’ajuda a protegir la closca de la intempèrie!”. El seu temor es transformà en un somriure esclatant, que ràpidament contagià tots els que compartíem tan reduït espai en tan breu ascensió. Llamp de somriure que, de ben segur, ens il·luminà el dia!

P1020554.JPG

L’entrada nova al Metro de Lesseps. Al fons, l’ascensor. Foto: Xavier Muñoz

Aquell esclat de felicitat, just allà, m’evoca el què ma mare explicava sobre en Nando, un noi discapacitat psíquic que, quan ella era petita, l’avi llogava per als encàrrecs del Sot, el bar de la família (més conegut com Bar dels Tramviaires), situat on ara hi ha l’ascensor del metro, en una de les mançanes desaparegudes de la Plaça. En Nando, a banda de complir les ordres de l’amo, la vigilava constantment, com un escorta. Àdhuc en la pitjor de les tristors, sempre l’abraçava amb un somrís infinit, mostrant-li que tots els mals tenien solució i que ell estava allí per aturar-los. La feia jugar, l’acompanyava a l’escola, li guardava les nines i la fireta,... La seva resposta era sempre alegre. Mai havia rebut d’algú aliè a la família tanta estima; amb ningú s’havia sentit tan protegida. En Nando devia projectar-li tot aquell afecte que ningú abans li havia donat a ell, rebutjat per tothom, ase dels cops, blanc de les més pesades bromes dels que s’aprofitaven de la seva minusvàlua i l’utilitzaven per a les juguesques més atrevides i cruels. Ell s’ho empassava. Però, en realitat, la seva funció tenia tant valor com la de qualsevol altre membre de la comunitat, o més encara: la seva sinceritat en veu alta, ingènua venjança, airejava veritats amagades, les feia evidents i còmiques als ulls del veïnat, i a cops era oracle dels temps que havien de venir.

 

Explicaven d’ell una anècdota divertida: En Nando estimava molt sa mare, però també es delia pels dolços. Per les festes de precepte li solia comprar un tortell que mai arribava sencer a casa. Pel camí anava fent paradetes, a la vista de tothom, i, tallant-hi trossets, anava referint-se a la resta: “Aquest per a la mare”. Arribà al peu de casa, restant només un bocí, i exclamà: “La mare què es foti!”. I se’l cruspí amb la mala sort que sa mare, que guaitava des del balcó, el va sentir. Imagineu-vos l’escàndol! Fou de tal magnitud que passà als annals dels Josepets. Quan ell la recordava, però, no se’n sentia feliç: la mare era la mare, per davant de tot.

 

Tant la nena del barret com en Nando compleixen una callada funció social que afecta la nostra pròpia consciència. Llur diferència principal és l’expressió d’una espontània innocència, d’una lògica pura, on ens podem emmirallar i avaluar-nos per dins. Serà per aquesta raó que cultures ancestrals creuen que els “bojos” s’han de tractar bé, car són els emissaris de Déu, i si s’enrabien, mostren l’enuig d’aquell i, per tant, mals presagis. Serà que hem d’interioritzar encara més els seus senzills valors i condicions per conèixer-nos més nosaltres mateixos, de crèixer amb una altra diversitat? Cerquem per a tots un esclatant somriure que ens il·lumini altre cop!


Versió de l’article publicada a L’Independent de Gràcia, núm. 441, 15/06/2012, p.3

IniciGeografia de la Plaça Històries de la Plaça

Correu-e