Associació de Veïns i
Comerciants de la Plaça Lesseps |
|
|
Històries de la plaça |
||
Salomó
i la taxa turística |
||
en els dilemes parkgüellians |
||
Per Xavier
Muñoz i Torrent, geògraf |
||
16/12/2011 |
||
|
||
El debat
que s’enceta sobre la gestió
del Park Güell, no sé per què, m’inspira la imatge de Salomó
en el dilema de partir el nen pel
mig. En articles publicats darrerament i també
en declaracions de polítics
sota pressió i d’alguns activistes veïnals, es proposa la necessitat de tancar una anomenada “part monumental” del Park als
efectes de protegir-la de
l’excès de visitants i
també que constitueixi, amb
el pagament d’una
entrada, una font de finançament
per a les arques municipals, d’altra
banda gens despreciable. Amb aquesta
opció també es pretèn resoldre la conservació d’altres reconegudes funcionalitats com la consideració d’espai d’esbarjo veinal i també de connector diurn entre els diferents barris que l’envolten. |
||
|
|
|
Imatge de l’entrada
principal del Parl Güell barrada per la famosa tanca dels margallons
(original de la Casa Vicens). Foto: Viquipèdia |
Plànol general del Park Güell, original d’Antoni Gaudí, disenyat a mitjans
1903 |
|
Però,
com el llegendari rei dels israelites, hom té raonables dubtes que aquesta
proposta de segregar espais no acabi en una nova pífia de monumentals
proporcions. Si ens remetem a la concepció gaudiniana original, el Park es presenta com un tot, com aquella nau segura,
protegida rere ciclopis murs serpentejants i elefàntiques
figures, en la que dins es troba la font de la salut i també de la bellesa,
fundada sobre la integració de la natura mediterrània amb l’urbanisme,
i, a més, fent que res hi existeixi per atzar, sinó per una meticulosa
premeditació de l’arquitecte. Fins al seu últim racó, àdhuc ara després de
tantes intervencions, es poden trobar les traces del geni, de tal forma que
el Park Güell segueix sent un tot monumental,
estètic i simbòlic. I tant és
així que d’aquesta manera
ho ha valorat la UNESCO, com un tot únic. Digueu-me com és possible
no considerar “part monumental” les porxades del Brindis i de l’Ona,
o la Inferior i la Superior, allà on fins i tot
hi ha un garrofer catalogat que en el seu dia ja va respectar el propi Gaudí? Què porta a pensar a alguns que de “monumental” només
hi ha la porta principal del carrer
Olot, l’escalinata, la
sala hipòstila i la plaça?
I, si es barren espais, quins
tipus de tancaments interns es faran que no malmetin el conjunt paisatgístic? Torns i valles com proposaven altres, ara també a dins, convertint el lloc en una cursa
d’obstacles? No us sembla que amb aquesta acció s’està tallant la
criatura pel mig abans de proferir-hi una seriosa reflexió sobre la necessitat de preservar el tot
monumental en la perspectiva de la seva justa utilitat social? |
||
|
||
|
||
Porxada inferior del Parc
Güell. Foto: Jordi Muñoz (2009) |
||
|
||
La cosa no és
senzilla de concil.liar, però en qualsevol cas, vista la
configuració del parc, no
crec que la segració
interna d’espais sigui
una solució aconsellable
i, conseqüentment, si s’ha
de tancar, sigui per
controlar els desmans de turistes incívics, la pressió de la massa sobre el monument, sigui per facilitar els usos socials i poder-hi assajar solucions
a la complicada mobilitat de l’entorn,
ho ha de ser per a tot el
conjunt i no només per a
un tros. Això pot suposar, com malfiem molts
dels ciutadans que en som usuaris freqüents,
la pèrdua de drets en l’accés, atès que, segons apunta alguna sentència dels tribunals europeus, no s’hi podria fer discriminació
entre ciutadans de la UE, i, per tant, si hi ha ticket d’entrada, seria d’aplicació a tots (malgrat ara per ara som els ciutadans
barcelonins els únics que paguem sencera la factura de la conservació). Però en el debat apressat sobre el tancament hi subjau l’oportunitat de l’adopció de la famosa taxa
turística, abans tant
criticada pels qui ara
manen, com avui
recuperada. Salomó estaria molt
content de poder sentenciar emprant
aquella via, car soluciona part
important del dilema, descarregant
les despeses també sobre una demanda turística molt inelàstica, sense provocar cap altra discriminació. L’accés al parc podria seguir sent gratuït. Això, però, no exclou el control
sobre les quotes de visitants,
especialment els no residents que en l’actualitat s’apropen al 86% dels usuaris diaris. Per tant, malgrat la gratuïtat, algun tipus de restricció s’haurà de preveure, potser similar al que
s’ha establert en altres conjunts monumentals, que tracta d’evitar la superació de la capacitat de càrrega dels llocs. Així
doncs, res en aquesta gestió futura serà com abans. Sigui com sigui, sense
gestionar l’agenda de visites turístiques
al Park Güell és impossible
fer un pla de mobilitat amb cara i ulls, modulant el tràfic i el règim d’aparcaments, o fins i tot, estimant un sistema de billet de transport públic que incorpori l’entrada. Els beneficis haurien de ser evidents per als veïns i usuaris de la zona, ara
per ara, perjudicats per la massificació
turística i l’imminent amenaça
d’una pèrdua de drets. També per als ciutadans que aconsegueixin un dels nous llocs
de treball que el parc, senguint la trajectòria parabòlica del debat, de ben
segur, n’haurà de generar. |
||
|
||
Versió de l’article publicada a L’Independent de Gràcia, núm. 416, 16/12/2011, p.3 |
||
Aquella
versió ha rebut substancials modificacions de redacció no atribuïbles a
l’autor. Tampoc és atribuïble a l’autor el títol de remarc
que apareix entre el text. |
||