Associació de Veïns i Comerciants de la Plaça Lesseps

image025.jpg

Històries de la plaça

Salomó i la taxa turística

en els dilemes parkgüellians

Per Xavier Muñoz i Torrent, geògraf

16/12/2011


El debat que s’enceta sobre la gestió del Park Güell, no sé per què, m’inspira la imatge de Salomó en el dilema de partir el nen pel mig. En articles publicats darrerament i també en declaracions de polítics sota pressió i d’alguns activistes veïnals, es proposa la necessitat de tancar una anomenada part monumental” del Park als efectes de protegir-la de l’excès de visitants i també que constitueixi, amb el pagament d’una entrada, una font de finançament per a les arques municipals, d’altra banda gens despreciable. Amb aquesta opció també es pretèn resoldre la conservació d’altres reconegudes funcionalitats com la consideració d’espai d’esbarjo veinal i també de connector diurn entre els diferents barris que l’envolten.

parktancat.JPG

planolgeneral2.jpg

Imatge de l’entrada principal del Parl Güell barrada per la famosa tanca

dels margallons (original de la Casa Vicens). Foto: Viquipèdia

Plànol general del Park Güell, original d’Antoni Gaudí,

disenyat a mitjans 1903

Però, com el llegendari rei dels israelites, hom té raonables dubtes que aquesta proposta de segregar espais no acabi en una nova pífia de monumentals proporcions. Si ens remetem a la concepció gaudiniana original, el Park es presenta com un tot, com aquella nau segura, protegida rere ciclopis murs serpentejants i elefàntiques figures, en la que dins es troba la font de la salut i també de la bellesa, fundada sobre la integració de la natura mediterrània amb l’urbanisme, i, a més, fent que res hi existeixi per atzar, sinó per una meticulosa premeditació de l’arquitecte. Fins al seu últim racó, àdhuc ara després de tantes intervencions, es poden trobar les traces del geni, de tal forma que el Park Güell segueix sent un tot monumental, estètic i simbòlic. I tant és així que d’aquesta manera ho ha valorat la UNESCO, com un tot únic. Digueu-me com és possible no considerar part monumental” les porxades del Brindis i de l’Ona, o la Inferior i la Superior, allà on fins i tot hi ha un garrofer catalogat que en el seu dia ja va respectar el propi Gaudí? Què porta a pensar a alguns que de “monumental” només hi ha la porta principal del carrer Olot, l’escalinata, la sala hipòstila i la plaça? I, si es barren espais, quins tipus de tancaments interns es faran que no malmetin el conjunt paisatgístic? Torns i valles com proposaven altres, ara també a dins, convertint el lloc en una cursa d’obstacles? No us sembla que amb aquesta acció s’està tallant la criatura pel mig abans de proferir-hi una seriosa reflexió sobre la necessitat de preservar el tot monumental en la perspectiva de la seva justa utilitat social?

 

P1010583_p.jpg

Porxada inferior del Parc Güell. Foto: Jordi Muñoz (2009)

 

La cosa no és senzilla de concil.liar, però en qualsevol cas, vista la configuració del parc, no crec que la segració interna d’espais sigui una solució aconsellable i, conseqüentment, si s’ha de tancar, sigui per controlar els desmans de turistes incívics, la pressió de la massa sobre el monument, sigui per facilitar els usos socials i poder-hi assajar solucions a la complicada mobilitat de l’entorn, ho ha de ser per a tot el conjunt i no només per a un tros. Això pot suposar, com malfiem molts dels ciutadans que en som usuaris freqüents, la pèrdua de drets en l’accés, atès que, segons apunta alguna sentència dels tribunals europeus, no s’hi podria fer discriminació entre ciutadans de la UE, i, per tant, si hi ha ticket d’entrada, seria d’aplicació a tots (malgrat ara per ara som els ciutadans barcelonins els únics que paguem sencera la factura de la conservació).

 

Però en el debat apressat sobre el tancament hi subjau l’oportunitat de l’adopció de la famosa taxa turística, abans tant criticada pels qui ara manen, com avui recuperada. Salomó estaria molt content de poder sentenciar emprant aquella via, car soluciona part important del dilema, descarregant les despeses també sobre una demanda turística molt inelàstica, sense provocar cap altra discriminació. L’accés al parc podria seguir sent gratuït. Això, però, no exclou el control sobre les quotes de visitants, especialment els no residents que en l’actualitat s’apropen al 86% dels usuaris diaris. Per tant, malgrat la gratuïtat, algun tipus de restricció s’haurà de preveure, potser similar al que s’ha establert en altres conjunts monumentals, que tracta d’evitar la superació de la capacitat de càrrega dels llocs. Així doncs, res en aquesta gestió futura serà com abans.

 

Sigui com sigui, sense gestionar l’agenda de visites turístiques al Park Güell és impossible fer un pla de mobilitat amb cara i ulls, modulant el tràfic i el règim d’aparcaments, o fins i tot, estimant un sistema de billet de transport públic que incorpori l’entrada. Els beneficis haurien de ser evidents per als veïns i usuaris de la zona, ara per ara, perjudicats per la massificació turística i l’imminent amenaça d’una pèrdua de drets. També per als ciutadans que aconsegueixin un dels nous llocs de treball que el parc, senguint la trajectòria parabòlica del debat, de ben segur, n’haurà de generar.


Versió de l’article publicada a L’Independent de Gràcia, núm. 416, 16/12/2011, p.3

Aquella versió ha rebut substancials modificacions de redacció no atribuïbles a l’autor. Tampoc és atribuïble a l’autor el títol de remarc que apareix entre el text.

IniciGeografia de la Plaça Històries de la Plaça

Correu-e