|
Associació
de Veïns i Comerciants de
la Plaça Lesseps |
|
|
Històries de la plaça |
|
|
Fer
safareig! |
|
|
Per Xavier Muñoz i Torrrent,
geògraf |
|
|
18/11/2011 |
|
|
|
|
|
L’evolució
de la tecnologia ha permès la conquesta de més cotes de qualitat de vida, ben
notòria en l’alliberament de les feines domèstiques més ingrates. Tanmateix, l’avenç
llibertador ha modificat aquells costums relacionals derivats de formes
anteriors de socialitzar-se, de trobar-se en comunitat. Sense anar més lluny,
hom es meravella per l’impacte de les TIC en les pautes de les relacions
econòmiques i socials, que poc tenen a veure amb les que s’entreteixien fa
només uns anys. Però, malgrat el seu retrocés, els antics modes de relació
han deixat pòsit en el subconscient col·lectiu i en el llenguatge, de tal
manera que ara el safareig es fa a
tothora al Facebook i no en aquell lloc on les bugaderes hi rentaven la
roba. Ho
comentàvem animadament amb en Josep
Claramunt mentre em mostrava l’ombra del que foren els safarejos públics
que el seu pare obrí el 1922, al núm. 5 del carrer Laureà Figuerola (avui Nil
Fabra), en l’avancer, baixos i darrere de l’antiga casa d’estiueig on la
família establí el seu domicili. En aquells temps no hi havia màquines de
rentar i les bugades es feien a mà als safarejos, no sempre presents a totes
les llars. A més, la creixent urbanització de Gràcia havia generat una
demanda a l’engròs d’aquests serveis per a fondes, hostals i hospitals, també
per cases benestants, que precisaven puntualment roba neta i impecable. Es
perfilà, doncs, un gremi especialitzat que havia de facilitar el procés, ja
sigui llogant les piques o assumint els encàrrecs amb gent pròpia, incloent
la provisió d’aigua neta i materials bàsics, com ara el sabó o el lleixiu,
que en molts casos es fabricaven en el propi establiment (1). El
sector fou tan pròsper en la primera meitat del s. XX que l’erudit Josep Cebrià documentà 29 safarejos
tan sols a la Vila (2). |
|
|
|
|
|
Façana
dels antics safarejos de Can Claramunt, al carrer Nil Fabra, avui
reconvertits en el centre de dansa “Ramon Solé”. Foto: Xavier Muñoz, 2011 |
|
|
Més
enllà de l’activitat econòmica, el safareig conformava un microcosmos de
relació, genuïnament femení, on l’esforç del treball es combinava amb les
converses compartides en mig del xivarri; aquell que obligava la mescla
sorollosa dels picadors batent sobre la roba xopa, el rebrec de les peces
estovades, l’anar i venir de cossis i cistells, els crits de les fadrines
barallant-se per l’aigua més clara o les alegres cançons d’altres mentre
estenien la roba i vigilaven la mainada petita que sovint les acompanyava.
Aquell traspàs d’informació en veu alta feia que aquelles comares arribessin
a gaudir de la trobada quotidiana i la convertissin en quelcom més que
treball. Era relació, però no una qualsevol. (De fet, això se segueix
reproduint en aquells indrets del món on encara es renta a mà al riu o en
basses i on es manté aquella espontània i sana costum de xerrar dels altres
pels descosits). |
|
|
|
|
|
|
|
|
Fent bugada.
Imatge d’un safareig dels anys 30 |
|
|
|
|
|
|
|
|
Publicitat en català del sabó
“Lagarto” del 1921, habitual per al rentat a mà, i que es fabricava per
Lizaritury & Rezola SA, a Sant Sebastià. Aquest sabó
tradicional, tipus “Marsella” encara es comercialitza amb la mateixa marca. |
|
|
|
|
|
En
Claramunt explicà que en el seu safareig
hi havia lloc per a 40 dones a la vegada, rentant i esbandint; cossis
suficients per al remull de la roba blanca en calent o amb lleixiu, i metres
de corda per estendre. Imagineu-vos la insistent xerrameca ventilant els
draps bruts del barri! L’ànima del safareig era la xafarderia, les
discussions sobre afers de terceres persones i els contrastos d’opinions que,
a voltes vehements, acabaven en brega; quelcom que ara, ultra la
popularització de l’aigua corrent i les rentadores automàtiques, tan sols es
pot reviure a través de les actuals xarxes socials. De fet, Facebook
i Twitter no són res més que enormes safarejos globals on cada dia hi ha més roba estesa. El
safareig dels Claramunt, tancat a
principis dels Amb
tot, si la vostra intenció és fer safareig del bo, només us cal acudir als
plens oberts de |
|
|
|
|
|
Cariàtide representant una bugadera,
o en un dels contraforts del Pòrtic de
l’Ona al Park Güell Foto: Xavier Muñoz, 2010 |
|
|
|
|
|
Notes |
|
|
1. Can
Claramunt a més de fabricar-se el sabó i el lleixiu, disposava d’un carro per
fer la recollida i el lliurament a domicili. L’establiment oferia safarejos
per a rentar i per a esbandir o aclarir, per a roba blanca i per a color.
També recipients per al tractament de la roba en remull (en aigua calenta i/o
en lleixiu). La seva situació prop de l’efervescència de la plaça Lesseps li
conferia una activitat molt més animada que en altres locals del barri. [Nota a
continuació de 03/12/2011:] Al respecte, ens
explica n’Emili Muñoz i Torrent, que, durant la
postguerra, essent canalla, l’avi o el pare, fusters al Carrer Gran, els
enviaven tot sovint a Can Claramunt a dur sacs d’encenalls
i de retalls de fustes, que el safareig comprava per utilitzar-los com a
combustible de les calderes que tenien per escalfar aigua. L’aigua calenta s’oferia
a les bugaderes per atacar les feines més difícils, especialment relacionades
amb la roba blanca. Per a l’avi Muñoz era una bona forma de rendabilitzar les restes industrials de la fusteria. |
|
|
2. Vegeu
CEBRIÀ, Josep, Els safareigs,
Barcelona, 1993, 29 pp. |
|
|
|
|
|
Per saber-ne més de safarejos |
|
|
CANELA, RM.; MARTÍNEZ, M., i
VIVANCOS, I., Els safareigs públics de la Conca de Barberà:
un testimoni de la feina de les dones en el passat, Valls, Cossetània
Ed., 2006, 135 pp. |
|
|
CARRERAS, Antoni, et al, El safareig de la Font Major, Museu de la Vida Rural,
Vídeo YouTube, 2010, 8’39’’ |
|
|
CATCARRASQUET, Rentant al safareig de Tivissa amb la Sra. Lourdes Pagès Bordera
(Cal Llop), YouTube, 2009 |
|
|
VILA
MASCLANS, Núria: Fent safareig de la història, a
Amalgama (bloc de l’autora), 2007 |
|
|
|
|
|
Versió de l’article
publicada a L’Independent de Gràcia,
núm. 412, 18/11/2011, p.3 |
|
