Associació de Veïns i Comerciants de la Plaça Lesseps

image025.jpg

Històries de la plaça

Fer safareig!

Per Xavier Muñoz i Torrrent, geògraf

18/11/2011


L’evolució de la tecnologia ha permès la conquesta de més cotes de qualitat de vida, ben notòria en l’alliberament de les feines domèstiques més ingrates. Tanmateix, l’avenç llibertador ha modificat aquells costums relacionals derivats de formes anteriors de socialitzar-se, de trobar-se en comunitat. Sense anar més lluny, hom es meravella per l’impacte de les TIC en les pautes de les relacions econòmiques i socials, que poc tenen a veure amb les que s’entreteixien fa només uns anys. Però, malgrat el seu retrocés, els antics modes de relació han deixat pòsit en el subconscient col·lectiu i en el llenguatge, de tal manera que ara el safareig es fa a tothora al Facebook i no en aquell lloc on les bugaderes hi rentaven la roba.

 

Ho comentàvem animadament amb en Josep Claramunt mentre em mostrava l’ombra del que foren els safarejos públics que el seu pare obrí el 1922, al núm. 5 del carrer Laureà Figuerola (avui Nil Fabra), en l’avancer, baixos i darrere de l’antiga casa d’estiueig on la família establí el seu domicili. En aquells temps no hi havia màquines de rentar i les bugades es feien a mà als safarejos, no sempre presents a totes les llars. A més, la creixent urbanització de Gràcia havia generat una demanda a l’engròs d’aquests serveis per a fondes, hostals i hospitals, també per cases benestants, que precisaven puntualment roba neta i impecable. Es perfilà, doncs, un gremi especialitzat que havia de facilitar el procés, ja sigui llogant les piques o assumint els encàrrecs amb gent pròpia, incloent la provisió d’aigua neta i materials bàsics, com ara el sabó o el lleixiu, que en molts casos es fabricaven en el propi establiment (1). El sector fou tan pròsper en la primera meitat del s. XX que l’erudit Josep Cebrià documentà 29 safarejos tan sols a la Vila (2).

20102011523bis.jpg

Façana dels antics safarejos de Can Claramunt, al carrer Nil Fabra,

avui reconvertits en el centre de dansa “Ramon Solé”. Foto: Xavier Muñoz, 2011

Més enllà de l’activitat econòmica, el safareig conformava un microcosmos de relació, genuïnament femení, on l’esforç del treball es combinava amb les converses compartides en mig del xivarri; aquell que obligava la mescla sorollosa dels picadors batent sobre la roba xopa, el rebrec de les peces estovades, l’anar i venir de cossis i cistells, els crits de les fadrines barallant-se per l’aigua més clara o les alegres cançons d’altres mentre estenien la roba i vigilaven la mainada petita que sovint les acompanyava. Aquell traspàs d’informació en veu alta feia que aquelles comares arribessin a gaudir de la trobada quotidiana i la convertissin en quelcom més que treball. Era relació, però no una qualsevol. (De fet, això se segueix reproduint en aquells indrets del món on encara es renta a mà al riu o en basses i on es manté aquella espontània i sana costum de xerrar dels altres pels descosits).

 

bugada.jpg

Fent bugada. Imatge d’un safareig dels anys 30

 

lagarto-1921.jpg

Publicitat en català del sabó “Lagarto” del 1921, habitual per al rentat a mà, i que es fabricava per Lizaritury & Rezola SA,

a Sant Sebastià. Aquest sabó tradicional, tipus “Marsella” encara es comercialitza amb la mateixa marca.

 

En Claramunt explicà que en el seu safareig hi havia lloc per a 40 dones a la vegada, rentant i esbandint; cossis suficients per al remull de la roba blanca en calent o amb lleixiu, i metres de corda per estendre. Imagineu-vos la insistent xerrameca ventilant els draps bruts del barri! L’ànima del safareig era la xafarderia, les discussions sobre afers de terceres persones i els contrastos d’opinions que, a voltes vehements, acabaven en brega; quelcom que ara, ultra la popularització de l’aigua corrent i les rentadores automàtiques, tan sols es pot reviure a través de les actuals xarxes socials. De fet, Facebook i Twitter no són res més que enormes safarejos globals on cada dia hi ha més roba estesa.

 

El safareig dels Claramunt, tancat a principis dels 50, ha acabat reconvertit, fa més de 30 anys, en la prestigiosa escola de dansa Ramon Solé. El xivarri de les bugaderes i l’olor del sabó han donat pas a les coreografies saltironades de les ballarines, on els posats són més seriosos i, de safareig, se’n fa el just.

 

Amb tot, si la vostra intenció és fer safareig del bo, només us cal acudir als plens oberts de la Vila de Gràcia, on, davant del parsimoniós ritme de l’actual govern, hi intervenen tot tipus de ciutadans per defensar la seva i sentenciar el què mai abans hagueren posat en dubte; com el què fa uns dies se celebrà sobre la gestió futura del Park Güell i que promet dolls de tinta i megues de bits. Precisament al Park hi resta, oportú i premonitori, un singular homenatge als safarejos: aquella cariàtide en forma de bugadera amb la que Gaudí significà les gràcies de la germana maçona, la seva ruda confidència, indiscreta ànima de ferro, ferm pilar de la societat d’aquells temps.

P1010543

Cariàtide representant una bugadera, o la Germana Maçona,

en un dels contraforts del Pòrtic de l’Ona al Park Güell

Foto: Xavier Muñoz, 2010


Notes

1.    Can Claramunt a més de fabricar-se el sabó i el lleixiu, disposava d’un carro per fer la recollida i el lliurament a domicili. L’establiment oferia safarejos per a rentar i per a esbandir o aclarir, per a roba blanca i per a color. També recipients per al tractament de la roba en remull (en aigua calenta i/o en lleixiu). La seva situació prop de l’efervescència de la plaça Lesseps li conferia una activitat molt més animada que en altres locals del barri.

 

[Nota a continuació de 03/12/2011:] Al respecte, ens explica n’Emili Muñoz i Torrent, que, durant la postguerra, essent canalla, l’avi o el pare, fusters al Carrer Gran, els enviaven tot sovint a Can Claramunt a dur sacs d’encenalls i de retalls de fustes, que el safareig comprava per utilitzar-los com a combustible de les calderes que tenien per escalfar aigua. L’aigua calenta s’oferia a les bugaderes per atacar les feines més difícils, especialment relacionades amb la roba blanca. Per a l’avi Muñoz era una bona forma de rendabilitzar les restes industrials de la fusteria.

2.    Vegeu CEBRIÀ, Josep, Els safareigs, Barcelona, 1993, 29 pp.


Per saber-ne més de safarejos

CANELA, RM.; MARTÍNEZ, M., i VIVANCOS, I., Els safareigs públics de la Conca de Barberà: un testimoni de la feina de les dones en el passat, Valls, Cossetània Ed., 2006, 135 pp.

CARRERAS, Antoni, et al, El safareig de la Font Major, Museu de la Vida Rural, Vídeo YouTube, 2010, 8’39’’

CATCARRASQUET, Rentant al safareig de Tivissa amb la Sra. Lourdes Pagès Bordera (Cal Llop), YouTube, 2009

VILA MASCLANS, Núria: Fent safareig de la història, a Amalgama (bloc de l’autora), 2007


Versió de l’article publicada a L’Independent de Gràcia, núm. 412, 18/11/2011, p.3

IniciGeografia de la Plaça Històries de la Plaça

Correu-e