|
Associació
de Veïns i Comerciants de
la Plaça Lesseps |
|
|
|
Històries de
la Plaça |
||
|
Xiprers i ferralla en el paisatge de Lesseps |
||
|
Per Xavier
Muñoz i Torrent, geògraf |
||
|
10/12/2010 |
||
|
|
||
|
Diuen les cròniques
que fou fra Dídac de Sant Miquel, prior
dels Josepets, qui, al 1664, ordenà plantar
una avinguda de xiprers,
des de la porta del convent (al peu
de l’actual escalinata de l’església)
fins a tocar la riera de Vallcarca;
cercant la confluència amb el camí ral
que unia Barcelona i Sant
Cugat. Ni s’imaginava el
prior que el seu gest determinaria, amb el pas dels anys,
l’origen de la Plaça Lesseps (la d'abans dels enderrocs), que s’aniria perfilant mica en mica
amb la concentració d’edificis estables a banda i banda, amb
comerços, tallers i habitatges. El seu fou, doncs, un primer exercici d’urbanisme gracienc, consistint, de facto,
en la generació d’espai d’ús públic. Això ho podem extraure de l’anàlisi de la cartografia i altres documents que s’estan reunint al voltant del projecte "La Plaça Lesseps a través dels mapes" i que ens
permet reconstruir l’evolució
física i funcional que ha experimentat aquell paratge al llarg dels segles.
L’espai definit per l'avinguda dels xiprers constituiria una
singular plaça pública, d’escala
humana, que durant molt temps serviria com a escenari de mercat, d’aplecs, celebracions i festes (tant animat com
el dibuixava Lola Anglada) i, per tant, esdevenint un lloc d’activitat i de comunitat veïnal en aquella Gràcia en formació, que s’anava perfilant com a centralitat en l'eix principal
del Pla de Barcelona i, més tard,
de la futura Ciutat eixamplada. |
||
|
|
|
|
|
La
zona dels Josepets, fragment del mapa Visscher (imprès el 1706). Es pot observar amb tota claredat la disposició nord-sud del passeig dels xiprers (font: Biblioteca Nacional de Portugal). |
Els Josepets durant
la festa de Sant Isidre (als voltants de 1820). Dibuix de Lola Anglada
per al llibre La
Barcelona dels nostres
avis (1949). Es representa l’avinguda dels xiprers amb una gran congregació, gent venent i comprant viandes i altres ballant el contrapàs. |
|
|
El contrast
d’efectes –salvant totes
les distàncies– és ben patent entre la senzilla decisió del monjo i les que s'han executat en els últims temps
fins a resultar l'actual fesomia de la plaça. L'una responent als cànons de la senyalètica carmelitana per significar la benvinguda i apuntar a l'infinit
espiritual i de pau, emprant
elements naturals, desdibuixant l'escala humana de
l'espai públic, un principi d’urbanitat...; l’altra al paradigma estètic de
l’artificialitat més
ostentosa dels nostres temps, més pètria
i metàl·lica, apologia d'una modernitat opulenta que confon el bon gust amb l’excés de variat mobiliari urbà i amb la contumàcia d'alguns elements arquitectònics de rara
exquisidesa i discutible utilitat,
en un espai cinc vegades més gran i que, a més, pateix de la inhospitalitat d'un pendent més pronunciat que l’original. L’una conformant un lloc per viure, treballar i fer negocis, relacions i xarxa; l’altra convidant a transitar-hi de
pressa, a passar-hi volant...
La comparació
entre els resultats d’ambdues decisions seria
encara més escandalosa en termes pressupostaris: (sense entrar
en el seu manteniment) davant dels prop
de 15 milions d'euros que
ha costat la implantació
de la peculiar solució
Viaplana, contraposeu-hi
la tremenda austeritat de les dues
fileres d'arbres que han acompanyat el paisatge de la Plaça Lesseps durant més de 300 anys. I, digueu-me, doncs:
amb quin dels paisatges us quedeu? N'hi ha per a tots els gustos,
matisos i butxaques, però l’enyor de l'escala humana i de la seva sostenibilitat
reclama una nova intervenció que refuncionalitzi |
||
|
|
||
|
Versió publicada a L’Independent de
Gràcia, núm. 369, 10/12/2010, p.3 |
||
|
|
||
